Connecta. Debat. Promou… i Premia. Estenent l’impacte de la SCN2 (Crònica d’uns Premis, I)

Després de tres anys de vida, el 2019 la nostra associació va arribar al punt de maduresa suficient per donar un cop de taula i demostrar de què és capaç. Com? Organitzant un congrés i uns premis que han causat satisfacció i interès a totes les participants. No obstant, encara és més satisfactori  saber com van néixer, créixer i desenvolupar-se aquests premis.

L’oferta de guardons científics no és pas baixa en el nostre territori: l’Institut d’Estudis Catalans té un ampli ventall d’opcions coordinades per les seves filials, com la Societat Catalana de Física (SCF) o la Societat Catalana de Química (SCQ). Això no obstant, no totes les estudiants del grau de nanociència i nanotecnologia tenen accés a aquests premis. Per una banda, l’oferta de la SCF recull treballs en l’àmbit de la física, i per tant no cobreix tots els camps de treball de la nanociència. Quant la SCQ, els seus premis per treballs de final de grau estan restringits a graduats en química. La necessitat es mostrava evident, i molt en la línia de la tasca que la nostra associació vol realitzar: promoure la nanociència.

Dit i fet, es va començar a desenvolupar el projecte. Lentament, atès que constituir uns premis des de zero obre un espai a un nombre inimaginable d’opcions, algunes més interessants, però alhora molt exigents en recursos. En els debats, gràcies a la coexistència amb altres projectes nostres, com Gènere i Ciència, va agafar forma la meravellosa idea de batejar els premis amb nom de dóna científica. Sopant a Vilafranca del Penedès un Juliol de 2019, la decisió final es va prendre: els premis serien només per a treballs de final de grau on el material de defensa fos un pòster, i les membres del jurat, només doctorands. Dos ocells d’un tret: la participació es facilitaria per ambdues bandes perquè demanava poc esforç i temps de treball de doctorands i candidates, i el benefici potencial era el mateix: reconeixement i benefici econòmic per les guanyadores, i una experiència singular i infreqüent per les doctorands: ser l’avaluadora, i no l’avaluada.

Així va ser com, mesos més tard, l’Octubre de 2019 es comunicar a centres de recerca i universitats de Catalunya que la primera convocatòria dels flamants Premis SCN2 Dresselhaus acabava de sortir del forn, i cridava a participar dos tipus de participants: les joves investigadores i les joves estudiants, deixant de banda les ocupades investigadores principals, que han vist amb bons ulls l’apoderament concedit a les noves generacions. És ben sabut que s’aprèn ensenyant, i per extensió, avaluant. Si avaluem altres, ens avaluem. Sona convenient per investigadores en formació!

Com a primera convocatòria, un punt crític era l’interès i compromís que es pogués generar. I si ningú s’inscriu? I si la relació jurats-candidats és desproporcionada? Preveure això i actuar abans que fos tard era imprescindible. Afortunadament, no era la primera vegada que ens trobàvem amb el fantasma de la participació, i sabíem què calia i, encara millor, la solució ja estava en el propi disseny: poc esforç, gran benefici i pressió informativa de totes bandes. No només xarxes socials, sinó que les pròpies directores dels treballs instessin les estudiants a participar. “Estaria bé que et presentessis, val la pena.” I sí, va valdre la pena.

En aquesta primera convocatòria es van presentar 16 doctorands i 8 candidates. Uns números més que suficients per fer una primera convocatòria amb cara i ulls, i amb notables perspectives de creixement. Seguint les bases, es va haver de rebutjar algunes doctorands per constituir jurats de tres membres, i es va maximitzar la quantitat de jurats per augmentar al màxim la igualtat de condicions de les candidates, que presentaven treballs de temàtiques ben variades, totes connectades amb el fil de la nanociència.

El 17 de Desembre de 2019 va arribar el gran dia, la Defensa. Amb un protocol d’organització mil·limètric, preparat per a homogeneïtzar les condicions d’avaluació en les defenses en paral·lel, totes les participants van tenir temps de preguntar i respondre àmpliament, i d’avaluar en privat la tasca aconseguida per les candidates. L’atmosfera de l’esdeveniment va ser distesa i agradable, amb la formalitat que una bona organització i imatge institucional concedeixen, i la informalitat que brinden la presència de gent tant jove (tant a l’organització com les participants), un esmorzar abundant enmig de l’esdeveniment i els passadissos de la universitat, amb gent curiosa parant-se a mirar què estava succeint.

La jornada es va tancar en un petit parlament celebrant, entre rialles, aplaudiments i agraïments mutus, l’èxit, aprenentatge i entreteniment oferit per l’esdeveniment. I, ben segur, la revelació que, amb esforç, esperit i coratge, totes podem crear allò que volem veure fet. A totes les participants els dic, com ja els ho he dit incomptables vegades: sense elles, no hagués estat possible.

Epíleg

La setmana passada es van publicar les tres guanyadores i una menció, entre les quals l’associació repartirà 180,00€ en metàl·lic el dia de l’entrega de premis, que tindrà lloc entre març i abril. Les mirades estan posades ja en el tancament final de l’edició 2019, però miren encara més lluny: com serà la propera edició? Com s’estimularà l’anàlisi de temàtiques tant desateses com l’impacte social i ambiental, o la transferibilitat i nivell de desenvolupament tecnològic de la recerca? Voldran els centres de recerca catalans col·laborar econòmicament en les properes edicions? Sense dubte, seguirem treballant per fer uns premis que no només reconeguin, sinó que transformin la realitat científica.

Autoria: Jordi Floriach Clark

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *