Per què gènere i per què ciència

Gènere i ciència són dos conceptes que per si mateixos estan carregats de significat però, igual que dues peces d’un puzle, quan encaixen – o tracten d’encaixar – , obren nous paradigmes.

El gènere és un constructe social. Una invenció que ens ha funcionat durant segles, igual que les idees de país o llibertat. Representa els conjunts de persones als quals s’atribueixen comportaments, activitats i característiques comunes.

La ciència ens diu que ens plantegem les coses: que ens preguntem per què són així, proposem hipòtesis i les ratifiquem o desmentim. És a dir, exigeix que utilitzem el nostre esperit crític.

El gènere s’acostuma a materialitzar en diferents etiquetes que utilitzem en el nostre dia a dia com a dona i home, però també unes altres no tan escoltades com transgènere, intergènere, gènere fluid, etc. En definitiva, el gènere reflecteix la diversitat de personalitats o rols existents i el fracàs en construir etiquetes per a tractar de delimitar-les. La ciència, pel seu costat, s’acostuma a materialitzar en un sistema imperfecte on moltes persones dediquen la seva feina a investigar allò desconegut per a millorar el coneixement del món i trobar noves solucions a problemes presents i futurs.

El gènere i la ciència es combinen amb interaccions complexes i difícils de separar. I en aquestes nombroses interaccions cal parlar de feminisme. O com m’agrada dir a mi, feminismes. Perquè fins fa unes dècades només coneixíem la ciència d’un gènere. Però ara, la lupa del progrés en la ciència i l’esperit crític ens ajuda a valorar amb major perspectiva, i gràcies a això podem deixar enrere algunes idees i normes d’una altra època i incloure cada vegada més maneres de fer. En aquesta nova direcció existeix una major pluralitat i es genera debat, dues coses absolutament necessàries. Però no tot és tan senzill quan es tracta de temes socials o menys encara, constructes socials: la diversitat d’opinions i la falta de demostració d’algunes hipòtesis poden resultar incòmodes, però només escoltant i contrastant idees – de totes les creences i gèneres – podem avançar.

Hem celebrat recentment l’11 de febrer i el 8 de març [1, 2]. Per què celebrar-los i per què centrar-nos en la dona? La meva explicació és que dies així serveixen, entre altres coses, per a orientar els nostres esforços al fet que tots nosaltres, el màxim nombre de persones possible, coneguem una sèrie de realitats, opinions i idees. Perquè ens familiaritzem amb termes com la leaky pipeline o l’efecte tisora [3, 4, 5]. Amb el sostre de vidre [6, 7], la síndrome de l’impostor [8] o els sòls enganxosos [9]. Però que ens familiaritzem creant consciència i sent capaces d’identificar-los, sense normalitzar-los. També perquè fem millor ciència: més conscient, més inclusiva, més diversa [10]. I, per descomptat, per a prestar-li més atenció a l’educació i els rols que s’aprenen per falta d’exemples en STEM i lideratge o excés d’ells en tasques de cures [11].

No obstant això, el que escric avui no és per a portar una sèrie de dades o conceptes que ens obrin els ulls o ens reafirmin en unes idees ja concebudes. Escric per un fet que em preocupa amb el feminisme en general i alguns esdeveniments del 11F o 8M en particular. El gènere, la ciència i el bloc gènere-ciència ens concerneixen a tots [12, 13]. Em fa por que els homes es puguin sentir assenyalats o fins i tot atacats amb aquest moviment, “El Feminisme”. Em fa por que per haver començat amb la dona com a gènere majoritari desfavorit en aquest sistema, en alçar la veu per a ser escoltades, deixem de tenir la fotografia interseccional completa. Però insisteixo, el masclisme en la societat i en la ciència no només afecta a dones [14, 15]. I és important no perdre-ho de vista.

Aquest moviment que sembla haver crescut tant en els últims anys tracta de suavitzar desigualtats que portem arrossegant segles. Però no perquè aparegui una nova ideologia dominant, sinó perquè n’incloguem cada vegada més. Perquè no ens hagi de preocupar el nostre sexe, gènere, color de pell, religió, sexualitat, ni qualsevol altra condició que ens pugui o hagi pogut discriminar.

Perquè la forma en la que funcionem ara és adoptant rols associats a nosaltres per “el que som”. I el pitjor és que ens creiem que aquests rols existeixen, inconscientment els aprenem i acceptem. Fins que col·lectivament diguem prou.

Perquè la forma en la que funcionem ara és deixant que les personalitats o rols més dominants siguin les que ocupen les posicions de poder i decideixin per nosaltres. I sincerament, és igual que siguin homes o dones. Qualsevol pot trepitjar-te per aconseguir un ascens. Qualsevol pot no conciliar treball i vida personal.

Però callem perquè és així com funciona. Callem perquè no ens dóna temps a pensar-ho. O callem perquè ens fa por perdre el que ja hem aconseguit. I en la ciència particularment, hem de callar perquè “suficient tenim ja que haguem aconseguit diners pel projecte”. No només és precarietat, ja que moltes científiques callen per por de ser oprimides entre el sostre de vidre i el sòl enganxós. La precarietat laboral, també en ciència, afecta especialment a les dones [16]. No podem deixar que aquestes siguin les barreres per deixar d’actuar conforme al que creiem.

Per aquests motius, crec que és important que reflexionem més sobre les desigualtats de gènere i sobretot, no callem tant. Perquè no se’ns associï un rol, un comportament o unes expectatives sense haver-lo decidit. És igual el gènere amb el qual ens identifiquem, si existeixen desigualtats, diferències en educació o en tracte, falta de conciliació, bretxa salarial o qualsevol diferència injustificada o poc justificada, és el moment de deixar de callar-nos. Perquè ens concerneix a tots. Perquè sembla que som més crítics amb la ciència que amb les desigualtats socials. Perquè es pot canviar.

El gènere és un constructe social. La ciència ens diu que ens plantegem les coses. Aquest sistema imperfecte és massa complex com per a arribar a conclusions exactes i que les peces encaixin perfectament. Però la ciència pot aprendre del gènere i el gènere de la ciència. I pot ser que no sigui tan complex. Al cap i a la fi, parlem d’igualtat i diversitat, així que el més important és que comencem plantejant-nos les invencions socials que regeixen la nostra vida. Que els hi passem el filtre de l’esperit crític. I sobretot, que no callem.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *