Els nanotecnòlegs som impostors

Entre les persones graduades en Nanociència i Nanotecnologia hi ha una frase que utilitzem sovint com excusant-nos de la transversalitat de la nostra formació: “Sabem una mica de tot, però no sabem de res en profunditat”. A mesura que sortim de la nostra zona de confort universitària i entrem al món laboral, ens trobem en entorns on les debilitats d’aquesta formació poden quedar exposades i, si no vigilem… poden descobrir que som uns impostors!

L’anomenada síndrome de l’impostor [1, 2] inclou aquell conjunt de sensacions d’inseguretat en nosaltres mateixos, que els nostres èxits es deuen en gran part a la sort, que tothom al nostre voltant és més capaç que nosaltres, que som un frau que en algun moment desemmascararan. L’ansietat que crea aquesta síndrome pot evitar que sortim de la nostra zona de confort o afectar la nostra salut mental [3]. I tot això decidim portar-ho en silenci, millor no compartir-ho que serà encara pitjor.

Present en tot tipus de disciplines i sectors, el personal científic no se n’escapa sigui quin sigui el seu camp, posició o edat [4]: pressió per publicar, entorns altament competitius i una cultura de l’èxit i de l’excel·lència qüestionables en són el caldo de cultiu perfecte. Però què té d’especial el síndrome de l’impostor pels que ens hem format en una disciplina com la nanociència i la nanotecnologia?

Si decidim començar la nostra carrera professional en l’àmbit de la recerca, ens trobarem molts cops treballant en equips formats per físics, químics o biòlegs “purs” que tindran una base de coneixement molt més profund de la seva disciplina que nosaltres. Mirarem al nostre voltant i ho veurem clar: “Jo no puc aportar tant de valor en aquest camp que no puguin aportar els qui n’han tingut una formació dedicada. Aquesta gent és molt més intel·ligent que jo i està molt més qualificada!”.

Si decidim allunyar-nos encara més de la nostra zona de confort formativa i començar la nostra carrera professional fora de la recerca científica, serem encara més impostors i ens estarem exposant encara més a ser descoberts. Però més gran el risc, més gran la recompensa… potser val la pena. Sortirem del laboratori per endinsar-nos en àmbits com la comunicació, la transferència, la consultoria o l’educació. Ensenyarem sense ser mestres, divulgarem sense ser comunicadors i farem transferència de tecnologia sense ser desenvolupadors de negocis. Aviat saltaran les alarmes: “Jo no estic qualificat per fer aquesta feina, no tinc la formació necessària i la meva corba d’aprenentatge és molt lenta. Hi ha d’haver un error en tot això, no entenc com em van contractar a mi!”.

Com a graduats en Nanociència i Nanotecnologia, quan tinguem la temptació de comparar el profund coneixement vertical d’algunes persones amb el nostre ample coneixement transversal, hem de fer una passa enrere i adonar-nos que el nostre valor apareix quan ens complementem amb els altres, no quan ens hi comparem o competim. És àmpliament reconegut que un equip de treball millora si es nodreix de perfils diferents, i això inclou necessàriament persones que han sigut impostors en algun moment de la seva carrera professional. Però no deixarem mai de ser impostors si ens avaluem constantment en funció del que fan els altres i del que els altres (o el sistema) considera com un èxit. Fins i tot, podem anar un pas més enllà, veure’n la part positiva [5] i reivindicar que sí que som uns impostors… que ens estem desafiant a nosaltres mateixos, que estem expandint la nostra zona de confort i agafant nova experiència, que som inconformistes i que seguim amb ganes d’aprendre.

Informació sobre l’autor
Roger Ponce Sigüenza, M.Sc.
Alumni del Grau en Nanociència i Nanotecnologia a la UAB (2010-2014)
@rgrponce9

One Comment on “Els nanotecnòlegs som impostors

  1. Pingback: SCN2

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *