Mari Crespo Cuadrado
La motivació per aventurar-se al món de la nanotecnologia varia significativament entre cada persona. Alguns tenen curiositat per entendre què fa que el món nanomètric sigui tan diferent, altres es veuen atrets per totes les aplicacions futuristes, mentre que a altres ens conquista aquesta combinació de camps de la ciència tan diferents com la física, la química o la biologia.
Aquesta diversitat d’opinions es fa encara més notable en un grau tan
multidisciplinar com el de nanociència i nanotecnologia de la UAB. Hi ha
persones que tenen clar a què es volen dedicar des del primer dia, altres canvien
les seves preferències al llarg de la carrera i moltes altres segueixen volent
abastar-ho tot fins al final. Tot i això, al final de la carrera aquesta
sensació de “saber una mica de tot però res en profunditat” es repeteix a cada
promoció.
Aquesta sensació fa que, sotmesos al síndrome de l’impostor (1), molts de nosaltres no estem segurs de quina carrera professional triar. Especialitzar-se en una de les branques de l’aplicació de la nano és una de les opcions més ràpides per poder superar aquesta sensació d’inseguretat. No obstant, aquells que ens hem aventurat a treballar en projectes que combinen diferents àrees, hem après amb el temps el valor verdader del nostre grau: el valor de ser multidisciplinar.
En molts camps d’investigació, i en especial aquells relacionats amb la
nanomedicina o nanotoxicologia, és habitual trobar-se projectes formats per
varis grups especialitzats en diferents branques de la ciència. En molts casos
aquests grups treballen de forma independent: els químics s’encarreguen de la
síntesis de nanomaterials, els físics els caracteritzen i els biòlegs avaluen
els seus efectes a nivell fisiològic. Un dels principals problemes que aquests
tipus de projectes han d’enfrontar és la falta de comunicació i enteniment
entre les diferents especialitats, limitant la possibilitat d’arribar a
conclusions. I aquí és on entra en joc el nostre paper com a “traductors”, amb
possibilitat de donar sentit i cohesió als diferents resultats, i inclús
aportant suggeriments i millorant els protocols, tot i no ser experts.
Aquesta capacitat per tenir un coneixement bàsic sobre diferents àrees del coneixement no només ens dóna el poder de ser mediadors, sinó que també ens permet ser uns grans emprenedors i uns consultors valuosos. Tenir una visió global de la ciència ens permet trobar fàcilment aquests “gaps of knowledge” i poder valorar de manera objectiva la viabilitat dels projectes. Perquè amb el nostre coneixement no només podem ser creatius i generar col·laboracions entre diferents camps d’investigació, sinó que també podem explicar i vendre els nostres projectes a diferents públics (2).
Moltes vegades ens oblidem que ser multidisciplinari no només és un requisit de l’escala nano. Una gran part dels descobriments científics més destacables, que avui en dia tenen un gran impacte a la societat com l’MRI, s’han aconseguit gràcies a investigacions interdisciplinàries (3). Camps com la ciència de materials, la bioinformàtica o l’enginyeria de teixits necessiten investigadors que no es limitin a treballar en només una àrea del coneixement. Molts sentim que “la nano” és la nostra zona de confort, que ens hi hauríem de dedicar perquè és el que hem estudiat. Tot i això, a vegades les millors aventures es troben només fora de la zona de confort.
Jo he estat una d’aquestes persones, que tot i la por al desconegut, vaig decidir deixar temporalment el món de la nano i saltar a un camp totalment diferent com és la bioimpressió 3D. El que mai vaig imaginar és que en el meu projecte combinaria no només els meus coneixements de química per formular noves tintes o els cultius cel·lulars per fer créixer cèl·lules, sinó també tot l’après sobre circuits electrònics per optimitzar la impressora, la química i la física de superfícies per millorar la impressió de les tintes, o l’ús e moltes de les tècniques de caracterització apreses durant les classes de microscòpia com el SEM, AFM, TEM o el confocal. Tot i haver patit inicialment aquesta crisis de perfeccionisme, me’n vaig donar compte que l’important no és saber-ho tot fins l’últim detall, sinó tenir la capacitat de saber què necessitem aprendre i on buscar-ho quan és necessari (3).
Perquè al final, per superar el síndrome de l’impostor, a vegades només fa
falta que ens recordem tot el que hem aconseguit i gaudit mentre apreníem. També
que, tot i les nostres pors, sempre podem canviar les nostres eleccions i
aconseguir tot el que ens proposem.
El valor de ser multidisciplinar
Mari Crespo Cuadrado
La motivació per aventurar-se al món de la nanotecnologia varia significativament entre cada persona. Alguns tenen curiositat per entendre què fa que el món nanomètric sigui tan diferent, altres es veuen atrets per totes les aplicacions futuristes, mentre que a altres ens conquista aquesta combinació de camps de la ciència tan diferents com la física, la química o la biologia.
Aquesta diversitat d’opinions es fa encara més notable en un grau tan multidisciplinar com el de nanociència i nanotecnologia de la UAB. Hi ha persones que tenen clar a què es volen dedicar des del primer dia, altres canvien les seves preferències al llarg de la carrera i moltes altres segueixen volent abastar-ho tot fins al final. Tot i això, al final de la carrera aquesta sensació de “saber una mica de tot però res en profunditat” es repeteix a cada promoció.
Aquesta sensació fa que, sotmesos al síndrome de l’impostor (1), molts de nosaltres no estem segurs de quina carrera professional triar. Especialitzar-se en una de les branques de l’aplicació de la nano és una de les opcions més ràpides per poder superar aquesta sensació d’inseguretat. No obstant, aquells que ens hem aventurat a treballar en projectes que combinen diferents àrees, hem après amb el temps el valor verdader del nostre grau: el valor de ser multidisciplinar.
En molts camps d’investigació, i en especial aquells relacionats amb la nanomedicina o nanotoxicologia, és habitual trobar-se projectes formats per varis grups especialitzats en diferents branques de la ciència. En molts casos aquests grups treballen de forma independent: els químics s’encarreguen de la síntesis de nanomaterials, els físics els caracteritzen i els biòlegs avaluen els seus efectes a nivell fisiològic. Un dels principals problemes que aquests tipus de projectes han d’enfrontar és la falta de comunicació i enteniment entre les diferents especialitats, limitant la possibilitat d’arribar a conclusions. I aquí és on entra en joc el nostre paper com a “traductors”, amb possibilitat de donar sentit i cohesió als diferents resultats, i inclús aportant suggeriments i millorant els protocols, tot i no ser experts.
Aquesta capacitat per tenir un coneixement bàsic sobre diferents àrees del coneixement no només ens dóna el poder de ser mediadors, sinó que també ens permet ser uns grans emprenedors i uns consultors valuosos. Tenir una visió global de la ciència ens permet trobar fàcilment aquests “gaps of knowledge” i poder valorar de manera objectiva la viabilitat dels projectes. Perquè amb el nostre coneixement no només podem ser creatius i generar col·laboracions entre diferents camps d’investigació, sinó que també podem explicar i vendre els nostres projectes a diferents públics (2).
Moltes vegades ens oblidem que ser multidisciplinari no només és un requisit de l’escala nano. Una gran part dels descobriments científics més destacables, que avui en dia tenen un gran impacte a la societat com l’MRI, s’han aconseguit gràcies a investigacions interdisciplinàries (3). Camps com la ciència de materials, la bioinformàtica o l’enginyeria de teixits necessiten investigadors que no es limitin a treballar en només una àrea del coneixement. Molts sentim que “la nano” és la nostra zona de confort, que ens hi hauríem de dedicar perquè és el que hem estudiat. Tot i això, a vegades les millors aventures es troben només fora de la zona de confort.
Jo he estat una d’aquestes persones, que tot i la por al desconegut, vaig decidir deixar temporalment el món de la nano i saltar a un camp totalment diferent com és la bioimpressió 3D. El que mai vaig imaginar és que en el meu projecte combinaria no només els meus coneixements de química per formular noves tintes o els cultius cel·lulars per fer créixer cèl·lules, sinó també tot l’après sobre circuits electrònics per optimitzar la impressora, la química i la física de superfícies per millorar la impressió de les tintes, o l’ús e moltes de les tècniques de caracterització apreses durant les classes de microscòpia com el SEM, AFM, TEM o el confocal. Tot i haver patit inicialment aquesta crisis de perfeccionisme, me’n vaig donar compte que l’important no és saber-ho tot fins l’últim detall, sinó tenir la capacitat de saber què necessitem aprendre i on buscar-ho quan és necessari (3).
Perquè al final, per superar el síndrome de l’impostor, a vegades només fa falta que ens recordem tot el que hem aconseguit i gaudit mentre apreníem. També que, tot i les nostres pors, sempre podem canviar les nostres eleccions i aconseguir tot el que ens proposem.
Categoria: Alumni nano