Cristina González Ros
D’ençà que els termes nanociència i nanotecnologia van ser promoguts com a noves branques de coneixement, la nanotecnologia ha adquirit presència a diferents nivells de la societat. I és que manipular la matèria a escala nanomètrica ha esdevingut tendència entre institucions públiques i privades. Sobretot a l’hora de distribuir els fons dedicats a recerca i indústria. A més a més, l’ampli ressò mediàtic ha acostat la nanotecnologia a la població no professionalitzada en ciències naturals. Com a resultat, ja fa més d’una dècada que es subvenciona la nanociència, s’investiga en nanociència, es desenvolupen nanotecnologies, i sobretot i el que m’interessa per aquest article, es parla i s’escriu sobre nanotecnologia.
Són múltiples i variats els actors que tracten el tema. ‘S’acosta una gran revolució gràcies a la nanotecnologia’ (Chemical Safety Facts, 2020), llegeixo a una pàgina web sobre productes químics i seguretat. D’altra banda, segons articles de divulgació científica ‘la nanotecnologia presenta una gran promesa’ i és ‘una petita solució per combatre grans problemes’ (Iberdrola, 2020). Seguint una línia metafòrica similar, per a la Comissió Europea ‘la nanotecnologia és una tecnologia emergent que aborda grans reptes’ i ‘oferirà tecnologies disruptives i oportunitats de mercat competitives’ (EC, 2018).
Personalment, sempre m’ha cridat l’atenció l’ús del llenguatge per parlar de ciència. Els fragments citats prèviament en son exemple. Per aquesta raó, m’agradaria destacar tres tendències del discurs científic estàndard que considero problemàtiques. Primer, trobo que els fragments citats estan plens de metàfores bèl·liques, on es lluita contra enemics i es combat grans amenaces. Es defineix la nanotecnologia com a revolució, i es personifica com a un soldat que combat problemes i aborda reptes.
La segona tendència és que la nanotecnologia tendeix a ocupar la posició de subjecte de les frases. Així doncs, la tecnologia esdevé el subjecte que fa l’acció del verb: la nanotecnologia és qui aborda grans reptes i qui és una gran promesa. Això atorga a la tecnologia el poder de determinar automàticament el transcurs dels fets. El concepte que defineix aquesta visió sobre el rol de la ciència i tecnologia a la societat és l’anomenat determinisme tecnològic (Bimber, 1994).
Tercer i últim, parlar de nanotecnologia va en general acompanyat de parlar del futurd’una manera concreta. Quan dic futur em refereixo tant a fer servir el temps verbal futur com a fer servir paraules que fan al·lusions al futur. Us convido a re-llegir els fragments citats per adonar-vos que estan impregnats de futur. La tendència general és parlar del futur com un lloc (o espai temporal) que hem de colonitzar (Brown & Michael, 2003) – la nano aborda grans reptes i la nano combatrà grans problemes. El futur és la línia de meta llunyana cap on tothom corre, i on tothom vol arribar en primer lloc (Adam & Groves, 2007). Perquè és a la meta on es compliran totes les expectatives i promeses que la ciència assegura. La gran promesa d’un futur ideal que, gràcies a la nano, es farà realitat. Em costa entendre perquè ens veiem obligades a fer (grans) promeses i crear (grans) expectatives quan parlem de ciència i del futur.
Potser hi ha qui no vegi res d’estrany en el llenguatge que utilitzem, o qui no li’n doni importància. De fet, hem normalitzat tant l’ús de certes paraules que no ens adonem del sentit de les metàfores que fem servir. Probablement una de les raons sigui que arrosseguem els significats antics de les paraules, degut a que el llenguatge evoluciona constantment. No obstant, cal recordar que el llenguatge és l’eina amb la que pensem. El llenguatge és l’eina amb la que ens comuniquem i construïm la societat on vivim. I dins d’aquesta societat s’inclou una manera d’entendre la ciència i la tecnologia, i de relacionar-s’hi. Quan investigadores, polítiques, divulgadores, legisladores (policy-makers), i un llarg etcètera ens comuniquem, estem reflectint i propagant uns valors, implícits en el llenguatge. I així com la manera de comunicar-nos afecta les relacions que tenim a l’entorn personal i laboral, també afecta la manera en que es subvenciona la ciència, s’investiga en ciència, i es desenvolupen tecnologies. Per tant, crec que és important re-considerar com parlem de ciència i tecnologia.
L’ús del determinisme tecnològic treu poder d’intervenció a les persones deixant el destí en mans de la tecnologia, que sembla ser una espècie d’ens amb voluntat pròpia. És una visió que s’allunya de la complexitat i dinamisme que caracteritzen la nostra societat. Una societat on múltiples actors co-produeixen els avenços científics a través d’interactuar amb la tecnologia existent, que alhora també porta impresos uns valors concrets (Jasanoff, 2004).
D’altra banda, la concepció positivista del temps col·loca grans promeses l’horitzó mentre que silencia com serà el camí fins arribar-hi (Guyer, 2007). L’excessiu ús de paraules de to èpic i bèl·lic com revolució, repte i disruptiu crea més preguntes de les que resol. Com serà aquesta revolució?, com treballem per aconseguir el repte? i, per a qui serà disruptiva la nova tecnologia? Les respostes a aquestes preguntes no són ni molt menys unívoques, doncs cadascú interpreta a la seva les paraules revolució, repte, i disruptiu. Respondre-les requereix endinsar-se en debats tècnics, ètics, filosòfics i polítics que desdibuixen les fronteres entre les ciències naturals, socials, humanes i polítiques.
Per sort, aquests debats multi-disciplinars fa uns anys que existeixen. Ja hi ha engegades varies iniciatives tant a nivell local, com nacional i internacional. Són iniciatives que tenen com a objectiu alinear els projectes de recerca amb els valors, necessitats i expectatives de la societat. Clars exemples són la iniciativa europea Recerca i Innovació Responsable (RRI) (EC, 2020) o els projectes de ciència ciutadana (SciStarter, 2020) que funcionen arreu. Ambdues iniciatives reconeixen la importància d’integrar múltiples perspectives per tal de decidir sobre ciència.
Tanmateix, el debat que fomenten aquestes iniciatives se segueix tenint a través del discurs científic estàndard. Un discurs que circula i fomenta les tres tendències que he destacat. És per això, que és necessari sensibilitzar-nos amb l’ús que fem del llenguatge. Ja va sent hora que deixem estar els relats èpics, futuristes i deterministes. Només d’aquesta manera podrem començar a parlar amb propietat, definint quina és la ciència que volem i per a qui i per a què desenvolupem tecnologies. Només d’aquesta manera podrem tenir converses efectives que acullin un ampli ventall perspectives. Tenint cura del llenguatge, tenim cura de la ciència i el futur que construïm.
Referències
Adam, B., & Groves, C. (2007) Future matters: Action, knowledge, ethics. Leiden & Boston, Brill.
Bimber, B. (1994). Three Faces of Technological Determinism. In M. Roe Smith & L. Marx (Eds.), Does Technology Drive History? The Dilemma of Technological Determinism (pp. 79-89). Cambridge Mass.: MIT Press.
Brown, N., & Michael, M. (2003) A Sociology of Expectations: Retrospectic Prospects and Prospecting Retrospects. Technology Analysis & Strategic Management, 15:1, 3-18. doi:10.1080/0953732032000046024.
Chemical Safety Facts. (2020). Nanotecnology. Últim accés 27 d’abril de 2020, https://www.chemicalsafetyfacts.org/nanotechnology/
European Commission. (2020). Responsible Research & Innovation. Últim accés a 29 d’abril de 2020, https://ec.europa.eu/programmes/horizon2020/en/h2020-section/responsible-research-innovation Retrieved on April 29th, 2020
European Commission. (2018). Horizon 2020, Work Programme 2018-2020, 2. Future and Emerging Technologies (European Commission Decision C(2018) 7238 of 13 November 2018). Últim accés a 20 d’abril de 2019, https://h2020lnu.com.ua/wp-content/uploads/2018/11/h2020-wp1820-fet_en.pdf
Guyer, J. (2007). Prophecy and the Near Future: Thoughts on Macroeconomic, Evangelical, and Punctuated Time. American Ethnologist, 34, 409-421. doi:10.1525/ae.2007.34.3.409.
Iberdrola. (2020). Nanotecnología: una pequeña solución a los grandes problemas. Últim accés a 27 d’abril de 2020, https://www.iberdrola.com/innovacion/aplicaciones-nanotecnologia
SciStarter. (2020). Citizen Science. Últim accés a 29 d’abril de 2020, https://scistarter.org/citizen-science
Jasanoff, S. (2004). The idiom of co-production. In: S. Jananoff (Ed.) States of Knowledge: the co-production of science and social order (pp. 1-6). New York: Routledge).
I tu, com parles de nanociència?
Cristina González Ros
D’ençà que els termes nanociència i nanotecnologia van ser promoguts com a noves branques de coneixement, la nanotecnologia ha adquirit presència a diferents nivells de la societat. I és que manipular la matèria a escala nanomètrica ha esdevingut tendència entre institucions públiques i privades. Sobretot a l’hora de distribuir els fons dedicats a recerca i indústria. A més a més, l’ampli ressò mediàtic ha acostat la nanotecnologia a la població no professionalitzada en ciències naturals. Com a resultat, ja fa més d’una dècada que es subvenciona la nanociència, s’investiga en nanociència, es desenvolupen nanotecnologies, i sobretot i el que m’interessa per aquest article, es parla i s’escriu sobre nanotecnologia.
Són múltiples i variats els actors que tracten el tema. ‘S’acosta una gran revolució gràcies a la nanotecnologia’ (Chemical Safety Facts, 2020), llegeixo a una pàgina web sobre productes químics i seguretat. D’altra banda, segons articles de divulgació científica ‘la nanotecnologia presenta una gran promesa’ i és ‘una petita solució per combatre grans problemes’ (Iberdrola, 2020). Seguint una línia metafòrica similar, per a la Comissió Europea ‘la nanotecnologia és una tecnologia emergent que aborda grans reptes’ i ‘oferirà tecnologies disruptives i oportunitats de mercat competitives’ (EC, 2018).
Personalment, sempre m’ha cridat l’atenció l’ús del llenguatge per parlar de ciència. Els fragments citats prèviament en son exemple. Per aquesta raó, m’agradaria destacar tres tendències del discurs científic estàndard que considero problemàtiques. Primer, trobo que els fragments citats estan plens de metàfores bèl·liques, on es lluita contra enemics i es combat grans amenaces. Es defineix la nanotecnologia com a revolució, i es personifica com a un soldat que combat problemes i aborda reptes.
La segona tendència és que la nanotecnologia tendeix a ocupar la posició de subjecte de les frases. Així doncs, la tecnologia esdevé el subjecte que fa l’acció del verb: la nanotecnologia és qui aborda grans reptes i qui és una gran promesa. Això atorga a la tecnologia el poder de determinar automàticament el transcurs dels fets. El concepte que defineix aquesta visió sobre el rol de la ciència i tecnologia a la societat és l’anomenat determinisme tecnològic (Bimber, 1994).
Tercer i últim, parlar de nanotecnologia va en general acompanyat de parlar del futurd’una manera concreta. Quan dic futur em refereixo tant a fer servir el temps verbal futur com a fer servir paraules que fan al·lusions al futur. Us convido a re-llegir els fragments citats per adonar-vos que estan impregnats de futur. La tendència general és parlar del futur com un lloc (o espai temporal) que hem de colonitzar (Brown & Michael, 2003) – la nano aborda grans reptes i la nano combatrà grans problemes. El futur és la línia de meta llunyana cap on tothom corre, i on tothom vol arribar en primer lloc (Adam & Groves, 2007). Perquè és a la meta on es compliran totes les expectatives i promeses que la ciència assegura. La gran promesa d’un futur ideal que, gràcies a la nano, es farà realitat. Em costa entendre perquè ens veiem obligades a fer (grans) promeses i crear (grans) expectatives quan parlem de ciència i del futur.
Potser hi ha qui no vegi res d’estrany en el llenguatge que utilitzem, o qui no li’n doni importància. De fet, hem normalitzat tant l’ús de certes paraules que no ens adonem del sentit de les metàfores que fem servir. Probablement una de les raons sigui que arrosseguem els significats antics de les paraules, degut a que el llenguatge evoluciona constantment. No obstant, cal recordar que el llenguatge és l’eina amb la que pensem. El llenguatge és l’eina amb la que ens comuniquem i construïm la societat on vivim. I dins d’aquesta societat s’inclou una manera d’entendre la ciència i la tecnologia, i de relacionar-s’hi. Quan investigadores, polítiques, divulgadores, legisladores (policy-makers), i un llarg etcètera ens comuniquem, estem reflectint i propagant uns valors, implícits en el llenguatge. I així com la manera de comunicar-nos afecta les relacions que tenim a l’entorn personal i laboral, també afecta la manera en que es subvenciona la ciència, s’investiga en ciència, i es desenvolupen tecnologies. Per tant, crec que és important re-considerar com parlem de ciència i tecnologia.
L’ús del determinisme tecnològic treu poder d’intervenció a les persones deixant el destí en mans de la tecnologia, que sembla ser una espècie d’ens amb voluntat pròpia. És una visió que s’allunya de la complexitat i dinamisme que caracteritzen la nostra societat. Una societat on múltiples actors co-produeixen els avenços científics a través d’interactuar amb la tecnologia existent, que alhora també porta impresos uns valors concrets (Jasanoff, 2004).
D’altra banda, la concepció positivista del temps col·loca grans promeses l’horitzó mentre que silencia com serà el camí fins arribar-hi (Guyer, 2007). L’excessiu ús de paraules de to èpic i bèl·lic com revolució, repte i disruptiu crea més preguntes de les que resol. Com serà aquesta revolució?, com treballem per aconseguir el repte? i, per a qui serà disruptiva la nova tecnologia? Les respostes a aquestes preguntes no són ni molt menys unívoques, doncs cadascú interpreta a la seva les paraules revolució, repte, i disruptiu. Respondre-les requereix endinsar-se en debats tècnics, ètics, filosòfics i polítics que desdibuixen les fronteres entre les ciències naturals, socials, humanes i polítiques.
Per sort, aquests debats multi-disciplinars fa uns anys que existeixen. Ja hi ha engegades varies iniciatives tant a nivell local, com nacional i internacional. Són iniciatives que tenen com a objectiu alinear els projectes de recerca amb els valors, necessitats i expectatives de la societat. Clars exemples són la iniciativa europea Recerca i Innovació Responsable (RRI) (EC, 2020) o els projectes de ciència ciutadana (SciStarter, 2020) que funcionen arreu. Ambdues iniciatives reconeixen la importància d’integrar múltiples perspectives per tal de decidir sobre ciència.
Tanmateix, el debat que fomenten aquestes iniciatives se segueix tenint a través del discurs científic estàndard. Un discurs que circula i fomenta les tres tendències que he destacat. És per això, que és necessari sensibilitzar-nos amb l’ús que fem del llenguatge. Ja va sent hora que deixem estar els relats èpics, futuristes i deterministes. Només d’aquesta manera podrem començar a parlar amb propietat, definint quina és la ciència que volem i per a qui i per a què desenvolupem tecnologies. Només d’aquesta manera podrem tenir converses efectives que acullin un ampli ventall perspectives. Tenint cura del llenguatge, tenim cura de la ciència i el futur que construïm.
Referències
Adam, B., & Groves, C. (2007) Future matters: Action, knowledge, ethics. Leiden & Boston, Brill.
Bimber, B. (1994). Three Faces of Technological Determinism. In M. Roe Smith & L. Marx (Eds.), Does Technology Drive History? The Dilemma of Technological Determinism (pp. 79-89). Cambridge Mass.: MIT Press.
Brown, N., & Michael, M. (2003) A Sociology of Expectations: Retrospectic Prospects and Prospecting Retrospects. Technology Analysis & Strategic Management, 15:1, 3-18. doi:10.1080/0953732032000046024.
Chemical Safety Facts. (2020). Nanotecnology. Últim accés 27 d’abril de 2020, https://www.chemicalsafetyfacts.org/nanotechnology/
European Commission. (2020). Responsible Research & Innovation. Últim accés a 29 d’abril de 2020, https://ec.europa.eu/programmes/horizon2020/en/h2020-section/responsible-research-innovation Retrieved on April 29th, 2020
European Commission. (2018). Horizon 2020, Work Programme 2018-2020, 2. Future and Emerging Technologies (European Commission Decision C(2018) 7238 of 13 November 2018). Últim accés a 20 d’abril de 2019, https://h2020lnu.com.ua/wp-content/uploads/2018/11/h2020-wp1820-fet_en.pdf
Guyer, J. (2007). Prophecy and the Near Future: Thoughts on Macroeconomic, Evangelical, and Punctuated Time. American Ethnologist, 34, 409-421. doi:10.1525/ae.2007.34.3.409.
Iberdrola. (2020). Nanotecnología: una pequeña solución a los grandes problemas. Últim accés a 27 d’abril de 2020, https://www.iberdrola.com/innovacion/aplicaciones-nanotecnologia
SciStarter. (2020). Citizen Science. Últim accés a 29 d’abril de 2020, https://scistarter.org/citizen-science
Jasanoff, S. (2004). The idiom of co-production. In: S. Jananoff (Ed.) States of Knowledge: the co-production of science and social order (pp. 1-6). New York: Routledge).
Categoria: Alumni nano