Nanoblog-banner_Juny2020_REAL

El preu de la ciència

Xènia Garcia


Curiosament i a diferència d’altra gent, no em vaig polititzar durant els anys a la universitat, sinó tot just acabar-los. Més val tard que mai. Fins llavors ja havia anat percebent i experimentant de primera mà les manifestacions d’un sistema socioeconòmic, patriarcal i racista, que impregnava totes les dimensions de la nostra vida, però ni li posava nom a tot, ni coneixia el paper que jo hi desenvolupava i, com a conseqüència, tampoc la meva responsabilitat.

Actualment estic en el quart i últim any dels estudis de doctorat i sé de sobres que, efectivament, el procés d’expansió del neoliberalisme que es produeix a partir dels anys vuitanta és ara total, i que no només “allò personal és polític” [1] sinó que quasi totes les esferes de la nostra vida han estat colonitzades per la lògica del capital. El sistema acadèmic científic no se n’escapa, com tampoc se n’ha escapat el cos de les dones com a font de plaer o com a ventre de lloguer, ni tampoc les nostres relacions personals. El neoliberalisme ha deixat clar que tot es pot comprar o vendre, i la seva funció ja no és regular els intercanvis econòmics que tenen lloc en el mercat, sinó incloure-hi totes les dimensions de la vida humana. Per fer-ho, ha establert l’empresa com a model de conducta. Els individus ja no són treballadors que venen la seva força de treball en el mercat, com passava en el capitalisme anterior, sinó que són empreses en sí mateixes amb l’objectiu de maximitzar els beneficis obtinguts de totes les esferes possibles de la nostra vida [2]. O sigui, a més de treballar, podem llogar una habitació del pis a través d’Airbnb, vendre el sofà antic per Wallapop o actualitzar el perfil de Tinder amb la foto que més èxit té i aconseguir així el màxim número de cites possibles. Perquè sí, encara que no condueixin a un benefici econòmic directe, també ens comportem com a empreses a l’hora de lligar. Però tornant al tema principal, no va ser fins que vaig començar el doctorat en una universitat pública que em vaig adonar fins a quin punt aquest model s’havia filtrat a cada racó, i de com n’era de gran i pudenta la merda neoliberal. Què li passa al sistema científic? Doncs que, com moltes investigadores afirmen [3], la qualitat de la ciència ja no rep el principal focus d’atenció, sinó un conjunt d’índexs com són els factors d’impacte, l’índex h o el nombre de cites. Les revistes científiques més prestigioses, com ara The Lancet, Nature, Science o Cell, tenen un factor d’impacte molt elevat, el qual es defineix com el quocient de cites rebudes entre articles publicats en un període de dos anys [4]. Aquests són calculats anualment pel Journal Citation Reports (JCR), i si un investigador aconsegueix publicar la seva feina a alguna de les revistes que encapçalen la llista del JCR, la seva carrera científica rebrà una empenta enorme i canviarà radicalment. Per altra banda, l’índex h mesura tant la productivitat o rendiment científic com l’impacte dels articles d’un investigador, ja que es basa en el número de publicacions amb un nombre de cites major o igual que h [5]. El que està passant des de fa molts anys és que l’objectiu del sistema científic ha passat de ser el subministrament de solucions i avenços de qualitat per la societat a ser l’increment d’aquests índexs individuals, que porten a un augment del prestigi dels investigadors dins del negoci científic, tal que empreses en sí mateixos. I com passa amb totes les puntuacions, es pot jugar de mil maneres per tal d’augmentar-les. Una tàctica molt comuna és afegir una llista d’autors ben llarga als articles, malgrat que la seva contribució hagi estat nul·la, i així potser t’afegeixen en els seus propers articles. O bé acordar amb altres investigadors per citar-vos mútuament. Cítame y te cito, papi. O com molts revisors fan, “recomanar” quatre o cinc articles més per referenciar, tots del propi revisor o del seu grup de recerca, com a condició per publicar el teu article acceptat. Generalment, els articles són enviats a l’editor o al consell editorial d’una revista científica i aquest, al seu torn, els remet a uns revisors externs, els quals jutgen la qualitat, la importància i la originalitat del material, i emeten un dictamen fonamentat. Aquest exercici de revisió, anomenat peer review o avaluació d’experts, és realitzat de manera altruista i també anònima, però suposa reconeixement i prestigi pels revisors. No és pas difícil, doncs, imaginar-se el poder que pot adquirir un revisor en el procés de publicació d’un estudi, i com es pot aprofitar d’aquesta posició de poder per perjudicar o impedir l’èxit d’altres investigadors, tant si suposen o no competència. Així, l’impuls investigador de la ciència ha anat imitant cada cop més els principis econòmics, de manera que la recerca científica s’ha convertit en una professió altament competitiva on l’avaluació juga el paper principal. Això és amb el que ens trobem les investigadores de doctorat i post-doctorat, els peons d’aquest pervers sistema, però no s’acaba aquí. Qui paga la ciència? A Catalunya, el salari de la majoria d’estudiantes de doctorat prové de beques que tant el Ministerio de Ciencia e Innovación (FPI, FPU) com l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR, FI) convoquen perquè les universitats o centres de recerca ens contractin com a personal investigador, és a dir, dels impostos de totes les ciutadanes. Fins que no va començar el moviment Open Access cap a la dècada dels 90, les revistes científiques constituïen el millor model de negoci del món o, en realitat, la major estafa de l’era moderna. I és que els investigadors havien de pagar per publicar-hi els seus articles (revisats gratuïtament per altres científics, recordem), i no només havien de cedir els drets de propietat intel·lectual dels seus resultats a les revistes, sinó que les universitats i centres públics pagaven una subscripció a les revistes per accedir al seu contingut, contingut públic descaradament privatitzat. Així és com, per definició, s’expandeix el capital: mitjançant la no-compensació d’una part del temps de treball de l’obrer, mitjançant un intercanvi desigual [6]. Reed Elsevier, Springer, Taylor & Francis, Wiley-Blackwell o l’American Chemical Society són algunes de les empreses que més material científic publiquen i més poder tenen. Elsevier, amb més de 2500 revistes, entre les quals les famoses Cell o The Lancet, és potser la major editorial de literatura científica del món, i pot arribar a exigir 20, 30 o fins i tot 50 dòlars per la lectura d’un sol article a qualsevol que no pertanyi al sistema universitari. Els avantatges de l’Open Access, que fa referència a un model de difusió de coneixement basat en la disponibilitat lliure i gratuïta dels continguts científics a la xarxa [7], són múltiples, com ara un augment de l’ús i impacte dels continguts, una millora de la qualitat de la investigació, o una reducció dels costos, entre d’altres. Aquest model ha crescut molt des dels seus inicis gràcies a iniciatives com la PLOS (Public Library of Science), una editorial que neix l’any 2000 amb l’objectiu de generar una biblioteca de revistes científiques open-access amb llicències que permetin l’accés obert (CC-by). Concretament, el llançament de la seva primera revista l’any 2003, la PLOS Biology, va suposar un impuls fonamental i molta visibilitat al sector. O la més recent publicació del Pla S, promogut per una agrupació d’agències de finançament públic de la investigació (Science Europe), segons el qual tota la investigació que hagi estat pagada amb fons públic s’haurà de publicar a revistes o plataformes d’accés lliure a partir del gener del 2021 [7], [8]. Totes aquestes són mesures que han intentat forçar un canvi en el mercat de les revistes científiques però, malgrat que han suposat un creixement del moviment Open Access, el model de negoci que en l’actualitat continua dominant és la publicació de contingut científic en revistes de pagament. De fet, per poder presentar una Tesi per compendi de publicacions, és a dir, com a conjunt de publicacions de reconegut prestigi en les quals les doctorandes haguem tingut una participació principal, la nostra Tesi ha de complir requisits com ara que estigui formada per un mínim de tres publicacions, com a primeres autores, en revistes indexades al JCR i pertanyents al primer quartil. Els quartils, juntament amb els factors d’impacte i índexs h, són indicadors per avaluar la importància relativa d’una revista dins del total de revistes de la seva àrea. De la llista de revistes ordenades de major a menor factor d’impacte que proporciona el JCR, es fa una divisió en quatre parts, cadascuna corresponent a un quartil, de manera que les revistes amb els factors d’impacte més elevats es trobaran en el primer quartil. Només fa falta fer una recerca de les revistes open-access de tots els àmbits pertanyents al primer quartil, les quals en constitueixen només un 10%, per entendre per què encara ara el negoci de la ciència és dominat per les empreses privades. Tampoc tenim altres alternatives. O sí. Com a bones doctorandes, la majoria de nosaltres coneixem i hem usat Sci-Hub, la web creada el 2011 per Alexandra Elbakyan que permet cercar i descarregar gratuïtament fins a 80 milions d’articles d’accés restringit. Tot i que l’any 2015 Elsevier va demandar Sci-Hub i va obligar-les a pagar 15 milions de dòlars per danys i perjudicis causats amb la infracció dels drets d’autor [9], actualment el portal segueix actiu tot canviant de domini de manera contínua. I és que la científica kazakh ha aconseguit més que qualsevol govern per enfrontar-se a l’estafa del negoci científic, que converteix les investigacions de domini públic en beneficis privats. Un exemple de resistència contra aquest sistema socioeconòmic que prioritza el capital davant la vida, tal i com estem veient, ara més que mai, amb la crisi deguda a la pandèmia del Covid-19.

Referències:

[1] Carol Hanisch (1969), The Personal Is Political (www.carolhanisch.org)

[2] Layla Martínez, Gestación subrogada: capitalismo, patriarcado y poder (Pepitas Editorial, 2019), pp. 51-60

[3] Chapman CA et al. 2019 Games academics play and their consequences: how authorship, h-index and journal impact factors are shaping the future of academia. Proc. R. Soc. B 286: 20192047

[4] Garfield, E. 1999 Journal Impact Factor: a brief review. Can. Med. Assoc. J. 161 (8): 979-980

[5] Hirsch, JE. 2005 An index to quantify an individual’s scientific research output. Proc. Natl. Acad. Sci. USA 102: 16569–16572

[6] Nancy Fraser y Rahel Jaeggi, Capitalismo: una conversación desde la Teoría Crítica (Ediciones Morata S.L., 2019), p.22

[7] Maria Noguera Vila-Masana (2019), Pla S i Accés Obert. Societat Catalana de Nanociència i Nanotecnologia (SCN2) (https://www.scn2.cat/)

[8] López-Borrull, A; Ollé-Castellà, C; García-Grimau, F; Abadal, E. 2020 Plan S y ecosistema de revistas españolas de ciencias sociales hacia el acceso abierto: amenazas y oportunidades. El profesional de la información. 29 (2): e290214

[9] George Monbiot (2018), La estafa de las revistas científicas se acerca a su fin. Eldiario.es (https://www.eldiario.es/)

One Comment on “El preu de la ciència

  1. Gràcies per aquest escrit @Xènia, crec que has obert us quants fronts per a seguir discutint i comentant. Afegiré una correcció respecte a l’ American Chemical Society (https://www.acs.org/content/acs/en/about.html) ja que es consideren non-profit. Per altra banda, el buscador de Google ens diu que el seu pressupost anual és de 528 USD milions !

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *