Gerard Guimerà
Al llarg d’aquests mesos de confinament, hi ha hagut un conjunt de paraules que s’han fet més familiars en el nostre vocabulari del dia a dia, degut a les circumstàncies amb les que hem estat obligats a viure arran d’aquesta crisis sanitària mundial. Tots ens hem acostumat a conceptes com distància de seguretat, desescalada per fases, la incògnita de la nova normalitat; i tots hem hagut d’adaptar-nos al teletreball, en l’àmbit laboral; o a l’educació en línia, en l’àmbit escolar i acadèmic.
Segurament l’adaptació a aquestes noves formes de desenvolupar el nostre dia a dia i treballar, han estat més o menys bones segons el cas particular de cadascú: hi ha gent que treballa millor sola que acompanyada, que el fet d’estar a casa li genera més tranquil·litat i benestar que haver de moure’s fins el seu lloc de treball habitual; o hi ha gent que per contra, a casa s’ha sentit estancada i amb falta de motivació per fer la seva feina i que ha trobat a faltar treballar amb els col·legues de feina a prop. Aquests aspectes però són tots fruit de l’experiència personal que hagi pogut tenir cadascú o de la personalitat de cadascú en cada cas. A part d’això hem de valorar també que no totes les feines es poden adaptar igual de bé a la distància i al trasllat a les eines tecnològiques de les que ens servim per salvar aquesta distància.
En l’àmbit escolar i acadèmic aquests punts es poden extrapolar d’igual forma: hi ha estudis, assignatures o tipus de classes que s’han pogut adaptar millor a la normalitat del confinament que d’altres que els hi ha estat més difícil, i també hi ha alumnes que s’han sentit més còmodes que d’altres al rebre formació i treballar els seus estudis de forma telemàtica.
Si més no, a part de tots aquests factors que han pogut afectar com hem portat durant aquests dies els estudis escolars o acadèmics, hi ha un punt que és aliè a la predisposició i a les aptituds dels estudiants, i que acaba afectant i molt a com els alumnes han pogut portar els seus estudis en aquest mig curs sense poder assistir a les aules. Ens hem de preguntar també: S’han adaptat correctament les escoles, instituts i universitats a l’educació en línia?
L’experiència personal de milers d’alumnes ens dona la impressió general que una cosa podem assegurar, i es que aquesta situació ha agafat a tothom desprevingut. És obvi que una situació com aquesta és difícilment previsible, però si que ens porta plantejar-nos si els centres educatius que hem mencionat, haurien hagut de ser capaços d’oferir una resposta més ràpida. Més ràpida potser, però sobretot efectiva. I és que en aquesta curta experiència en l’educació telemàtica que hem viscut, una sensació que planeja és que no s’ha donat la resposta que s’esperava en molts casos.
Em refereixo a classes sense fer-se, alumnes desacompanyats, assignatures reduïdes a piles de pdf a estudiar, exàmens on no es garanteix l’autoria de l’alumne per una banda, o que per l’altra no són assumibles si es té em compte com s’ha desenvolupat l’assignatura.
Segons el meu punt de vista, i sense voler generalitzar, l’error està en creure que l’educació telemàtica és una substitució de l’educació presencial. Si no puc fer una classe, la faig per videoconferència; si haig d’avaluar els continguts de l’assignatura, poso un examen però el faig amb poc temps i amb dues càmeres perquè els alumnes no copiïn; si haig d’explicar un nou concepte, utilitzo una pissarra electrònica com si estigues a classe i tingués una pissarra convencional…
L’educació a distància ha experimentat una gran millora en els últims anys gràcies a l’avenç en els recursos tecnològics dels que disposem, que han permès ampliar el ventall d’eines per impartir formació a distància. Dins d’aquesta millora, resulta clau entendre aquestes tecnologies com les hem presentat, com a eines de treball noves i no com a eines que serveixen per substituir una funció presencial. És quan les entenem d’aquesta manera que veiem clar que l’educació a distància, que ara passa a tenir el sinònim d’educació online, demana que ens replantegem el procés educatiu, ja que veiem que podem ser molt més efectius fent les coses de forma totalment diferent a la docència presencial.
Aquest replantejament consisteix en línies generals en assumir que l’alumne aprendrà on vulgui i quan vulgui, ja que s’eliminen les barreres espacials i temporals de les classes presencials. Les classes en hores i espais concrets ja no tenen sentit. L’alumne ja no és un espectador en una classe, sinó que és el centre del seu propi procés d’aprenentatge, procés on s’ha de moure en tot moment segons les seves necessitats de forma independent. Per què això sigui possible, l’estudiant ha de disposar d’un gran nombre de recursos i material d’aprenentatge que li permetin satisfer el que necessiti en cada part d’aquest camí cap a la comprensió dels conceptes que s’han d’assolir en l’assignatura en concret. Podríem pensar que en aquest format l’estudiant ha de valer-se per si sol i que el professor no té un paper important, però si optéssim per això ens equivocaríem en la pràctica de la docència online. Si bé l’alumne passa a ser l’actor principal en el seu propi aprenentatge, el professor ha de ser el seu guia en aquest procés. I ser un guia no consisteix només en resoldre dubtes, sinó que a més, demana ser el creador d’un camí a seguir i facilitar a l’estudiant els passos que ha de seguir en cada cas. Al contrari del que podríem pensar a priori, la comunicació resulta clau en aquesta modalitat d’aprenentatge, tant entre docent i alumne, com entre alumnes, ja que molts cops l’aprenentatge no és individual sinó que és col·laboratiu. Per últim, salta a la vista veure que a l’hora d’avaluar, els exàmens convencionals tampoc serien la millor opció, o si més no, no haurien de ser les proves que més pes tinguin a l’hora de decidir quina nota té cada alumne. El replantejament dels models d’avaluació són també una necessitat.
Dur a terme aquest canvi de paradigma resulta laboriós, i més si t’agafa desprevingut com ha passat en aquest confinament, però no s’ha afrontat el problema d’arrels i no s’han plantejat les solucions necessàries en la majoria dels casos. I òbviament aquesta mala gestió no s’ha fet de forma malintencionada. El problema rau en què tant els centres com els professors que hi treballen no estan preparats per fer aquest canvi o no han sabut veure la necessitat essencial en aquest canvi en la forma de treballar.
Espero que aquesta experiència serveixi per estar més ben preparats en cas d’haver de tornar algun dia a l’educació en format no presencial, sigui pel motiu que sigui. I això no passa només perquè tots tinguem ja una mica d’experiència en la formació telemàtica, sinó perquè els centres s’actualitzin i tinguin un pla d’acció per adaptar les seves assignatures a la modalitat online, i també perquè formin els seus professors en poder desenvolupar el nou rol que se’ls planteja en aquesta modalitat educativa.
També espero que aquests mesos hagin servit per donar a conèixer i veure que hi ha una altra forma d’ensenyar i aprendre, que ben impartida, pot ser una opció igual de vàlida o més que les classes a l’aula, tenint una perspectiva diferent del que és el procés educatiu.
Educació online en temps de COVID-19. Estàvem preparats?
Gerard Guimerà
Al llarg d’aquests mesos de confinament, hi ha hagut un conjunt de paraules que s’han fet més familiars en el nostre vocabulari del dia a dia, degut a les circumstàncies amb les que hem estat obligats a viure arran d’aquesta crisis sanitària mundial. Tots ens hem acostumat a conceptes com distància de seguretat, desescalada per fases, la incògnita de la nova normalitat; i tots hem hagut d’adaptar-nos al teletreball, en l’àmbit laboral; o a l’educació en línia, en l’àmbit escolar i acadèmic.
Segurament l’adaptació a aquestes noves formes de desenvolupar el nostre dia a dia i treballar, han estat més o menys bones segons el cas particular de cadascú: hi ha gent que treballa millor sola que acompanyada, que el fet d’estar a casa li genera més tranquil·litat i benestar que haver de moure’s fins el seu lloc de treball habitual; o hi ha gent que per contra, a casa s’ha sentit estancada i amb falta de motivació per fer la seva feina i que ha trobat a faltar treballar amb els col·legues de feina a prop. Aquests aspectes però són tots fruit de l’experiència personal que hagi pogut tenir cadascú o de la personalitat de cadascú en cada cas. A part d’això hem de valorar també que no totes les feines es poden adaptar igual de bé a la distància i al trasllat a les eines tecnològiques de les que ens servim per salvar aquesta distància.
En l’àmbit escolar i acadèmic aquests punts es poden extrapolar d’igual forma: hi ha estudis, assignatures o tipus de classes que s’han pogut adaptar millor a la normalitat del confinament que d’altres que els hi ha estat més difícil, i també hi ha alumnes que s’han sentit més còmodes que d’altres al rebre formació i treballar els seus estudis de forma telemàtica.
Si més no, a part de tots aquests factors que han pogut afectar com hem portat durant aquests dies els estudis escolars o acadèmics, hi ha un punt que és aliè a la predisposició i a les aptituds dels estudiants, i que acaba afectant i molt a com els alumnes han pogut portar els seus estudis en aquest mig curs sense poder assistir a les aules. Ens hem de preguntar també: S’han adaptat correctament les escoles, instituts i universitats a l’educació en línia?
L’experiència personal de milers d’alumnes ens dona la impressió general que una cosa podem assegurar, i es que aquesta situació ha agafat a tothom desprevingut. És obvi que una situació com aquesta és difícilment previsible, però si que ens porta plantejar-nos si els centres educatius que hem mencionat, haurien hagut de ser capaços d’oferir una resposta més ràpida. Més ràpida potser, però sobretot efectiva. I és que en aquesta curta experiència en l’educació telemàtica que hem viscut, una sensació que planeja és que no s’ha donat la resposta que s’esperava en molts casos.
Em refereixo a classes sense fer-se, alumnes desacompanyats, assignatures reduïdes a piles de pdf a estudiar, exàmens on no es garanteix l’autoria de l’alumne per una banda, o que per l’altra no són assumibles si es té em compte com s’ha desenvolupat l’assignatura.
Segons el meu punt de vista, i sense voler generalitzar, l’error està en creure que l’educació telemàtica és una substitució de l’educació presencial. Si no puc fer una classe, la faig per videoconferència; si haig d’avaluar els continguts de l’assignatura, poso un examen però el faig amb poc temps i amb dues càmeres perquè els alumnes no copiïn; si haig d’explicar un nou concepte, utilitzo una pissarra electrònica com si estigues a classe i tingués una pissarra convencional…
L’educació a distància ha experimentat una gran millora en els últims anys gràcies a l’avenç en els recursos tecnològics dels que disposem, que han permès ampliar el ventall d’eines per impartir formació a distància. Dins d’aquesta millora, resulta clau entendre aquestes tecnologies com les hem presentat, com a eines de treball noves i no com a eines que serveixen per substituir una funció presencial. És quan les entenem d’aquesta manera que veiem clar que l’educació a distància, que ara passa a tenir el sinònim d’educació online, demana que ens replantegem el procés educatiu, ja que veiem que podem ser molt més efectius fent les coses de forma totalment diferent a la docència presencial.
Aquest replantejament consisteix en línies generals en assumir que l’alumne aprendrà on vulgui i quan vulgui, ja que s’eliminen les barreres espacials i temporals de les classes presencials. Les classes en hores i espais concrets ja no tenen sentit. L’alumne ja no és un espectador en una classe, sinó que és el centre del seu propi procés d’aprenentatge, procés on s’ha de moure en tot moment segons les seves necessitats de forma independent. Per què això sigui possible, l’estudiant ha de disposar d’un gran nombre de recursos i material d’aprenentatge que li permetin satisfer el que necessiti en cada part d’aquest camí cap a la comprensió dels conceptes que s’han d’assolir en l’assignatura en concret. Podríem pensar que en aquest format l’estudiant ha de valer-se per si sol i que el professor no té un paper important, però si optéssim per això ens equivocaríem en la pràctica de la docència online. Si bé l’alumne passa a ser l’actor principal en el seu propi aprenentatge, el professor ha de ser el seu guia en aquest procés. I ser un guia no consisteix només en resoldre dubtes, sinó que a més, demana ser el creador d’un camí a seguir i facilitar a l’estudiant els passos que ha de seguir en cada cas. Al contrari del que podríem pensar a priori, la comunicació resulta clau en aquesta modalitat d’aprenentatge, tant entre docent i alumne, com entre alumnes, ja que molts cops l’aprenentatge no és individual sinó que és col·laboratiu. Per últim, salta a la vista veure que a l’hora d’avaluar, els exàmens convencionals tampoc serien la millor opció, o si més no, no haurien de ser les proves que més pes tinguin a l’hora de decidir quina nota té cada alumne. El replantejament dels models d’avaluació són també una necessitat.
Dur a terme aquest canvi de paradigma resulta laboriós, i més si t’agafa desprevingut com ha passat en aquest confinament, però no s’ha afrontat el problema d’arrels i no s’han plantejat les solucions necessàries en la majoria dels casos. I òbviament aquesta mala gestió no s’ha fet de forma malintencionada. El problema rau en què tant els centres com els professors que hi treballen no estan preparats per fer aquest canvi o no han sabut veure la necessitat essencial en aquest canvi en la forma de treballar.
Espero que aquesta experiència serveixi per estar més ben preparats en cas d’haver de tornar algun dia a l’educació en format no presencial, sigui pel motiu que sigui. I això no passa només perquè tots tinguem ja una mica d’experiència en la formació telemàtica, sinó perquè els centres s’actualitzin i tinguin un pla d’acció per adaptar les seves assignatures a la modalitat online, i també perquè formin els seus professors en poder desenvolupar el nou rol que se’ls planteja en aquesta modalitat educativa.
També espero que aquests mesos hagin servit per donar a conèixer i veure que hi ha una altra forma d’ensenyar i aprendre, que ben impartida, pot ser una opció igual de vàlida o més que les classes a l’aula, tenint una perspectiva diferent del que és el procés educatiu.
Categoria: Alumni nano