Fent història

Generalment es considera que el concepte de nanotecnologia sorgeix el 1959 de la mà de Richard P. Feynman en la coneguda conferència There’s Plenty of Room at the Bottom on imagina un camp en el qual no s’havia investigat gaire però en què preveia un enorme número d’aplicacions tècniques. En les seves pròpies paraules, això era “el problema de manipular i controlar coses a escala petita”. Tot i que és el 1974 quan Norio Taniguchi començar a parlar estrictamente de nanociència i nanotecnologia no va ser fins 1986 que Eric Drexler va popularitzar aquests conceptes. A Engines of Creation: The coming era of Nanotechnology, Drexler presenta les seves visions futuristes sobre els potencials i perills de la nanotecnologia que generen un gran interès en la comunitat científica.

Una forma alternativa de considerar l’origen de la nanotecnologia es remunta al naixement de la primera partícula amb dimensions nanomètriques i, per descomptat, els nanomaterials s’han trobat al llarg de la història en nombrosos elements. Copes, ceràmiques i vitralls compten entre els més antics i famosos però espases, filtres i agents de revelat són altres exemples de la utilitat de la nanotecnologia abans del seu naixement com a disciplina científica.

Si féssim una cronologia dels elements nanoscòpics del passat, començaríem per la famosa copa de Licurg del segle IV a Roma. Els romans també feien ús de zeolites naturals amb porus nanomètrics per al filtrat de les aigües. Entre altres exemples famosos, trobem les ceràmiques Luster dels segles IX al XVII produïdes primer en el món Islàmic i esteses posteriorment per Europa, que contenen nanopartícules metàl·liques que els proporcionen una característica lluentor. A l’altra banda de l’Atlàntic podem trobar nanotecnologia en el blau maia des del segle VIII, utilitzat en escultures i pintures per les cultures maia i asteca. També trobem aplicacions històriques més enllà de la línia ornamental com les famoses espases de Damasc els segles XIII i XVIII que obtenen les seves propietats mecàniques del contingut en nanotubs de carboni i nanofils de cementita o la utilització de nanopartícules de plata com un element de revelat de fotografies a principis del segle XIX.

En 1857 Michael Faraday, després de crear accidentalment una solució vermella amb algunes peces d’or, comença a estudiar la síntesi i propietats òptiques de les nanopartícules col·loïdals d’or, l’or vermell. Durant la primera meitat del segle XX, les contribucions científiques s’acceleren considerablement i un gran nombre de persones ajuden a establir les bases de la ciència moderna, que seran fonamentals per comprendre l’evolució de la nanotecnologia actual.

En microscòpia, Max Knoll i Ernst Ruska creen el primer microscopi electrònic el 1931, aviat seguit pel primer microscopi d’emissió de camp d’Erwin Müller el 1936. John Bardeen, William Shockley i Walter Brattain inicien la carrera de les tecnologies de la informació amb la creació del primer transistor electrònic el 1947. En biologia, una gran revolució s’inicia el 1953 amb l’anunci del descobriment de l’estructura de l’ADN de la mà de Francis Crick i James Watson, gràcies als treballs previs de Rosalind Franklin i Maurice Wilkins. En el camp de la química, les investigacions de Katharine Blodgett i Irving Langmuir sobre les propietats superficials són fonamentals per comprendre la tensió superficial i l’autoassemblatge, mentre que la reina del carboni, Mildred Dresselhaus, té un paper crucial en el descobriment de les propietats i potencials de nanotubs, ful·lerens i grafè.

Durant la segona meitat del segle XX, sobretot a partir dels anys 80, la nanotecnologia es comença a establir com a disciplina d’estudi pròpia amb el descobriment d’una gran quantitat de nous nanomaterials i el desenvolupament de noves tècniques d’anàlisi, microscòpia i fabricació. Actualment, s’ha convertit en una de les principals disciplines científiques liderant la nova revolució industrial i de coneixement que ens acompanyarà al llarg del segle XXI.